Reflexions infantils sobre la Guerra d'Irak

Roig sang, un avió militar tirant una clau de llibertat sobre Iraq i un xiquet que pregunta per son pare són alguns dels dibuixos de la caiguda de Bagdad el 9 d'abril, des del punt de vista de xiquets iraquians, que s'exposen a Nova York.
Al llarg del mes de juny els alumnes de l'escola primària Al-Asail, a Bagdad, van dibuixar el que van viure quan van caure les bombes nord-americanes sobre Iraq. Els dibuixos, dominats per imatges de destrucció, traduïxen els sentiments dels xiquets cap a Estats Units, unes vegades proamericans i altres hostils a EUA.
L'exposició reunix 76 d'estos dibuixos en la galeria Puffin Room, en el barri del Soho, davall el títol 'Impactats i estupefactes'.
En un dels dibuixos, un helicòpter militar i un carro d'assalt obrin foc sobre una praderia amb arbres davall la qual es llig : 'No som culpables'.
Una altra, al contrari, exposa un arc-iris que unix dos cares somrients davall les banderes nord-americà i iraquià.
Alguns dissenys porten clarament propaganda iraquiana, representant carros d'assalt amb banderes amb l'estrela de David que obrin foc en els carrers de Bagdad.
Un dels dibuixos més impactants mostra un riu amb la inscripció 'Tigris' i amb ones rojos davall ombrius núvols.
La idea de l'exposició va sorgir en una conversació entre el propietari de la galeria, Carl Rosenstein, i el realitzador independent Patrick Dillon.
Setge de la galeria, exposició "Impactats i estupefactes" www.puffinroom.org/iraq/menu.html

Simplement cal saber que aquestos xiquets son els pares del futur d'aquesta terra no tant llunyana... Els pares del futur d'un país construït sobre rius de sang... Quin paper ha d'assolir l'escola davant realitats tant dolentes i salvatgement dures? Espere les vostres sàvies i altruïstes aportacions.

L'educació de la comunitat gitana

1. Escolarització generalitzada.
En les dos últimes dècades s'ha donat una escolarització quasi total de les xiquetes i xiquets gitanos, però la recepció de les escoles i la resposta de les famílies gitanes han sigut diferents i hui ens trobem amb situacions escolars molt diverses. Per a tindre una visió general podem reduir totes estes situacions als quatre grups més habituals:
* Una assistència i rendiments normalitzats.
* Una assistència amb absentisme esporàdic i fracàs escolar.
* Un absentisme extrem i abandó escolar prematur.
* Un xicotet nombre de desescolaritzats.
No hem d'oblidar als adults gitanos i el seu altíssim índex d'analfabetisme (*)
2. Les famílies gitanes estan interessades per l'escolarització de les seues filles i fills.

Està canviat la idea de desprestigi i "d'apayament", pel reconeixement de la necessitat l'educació. Una educació que té un valor en si mateixa, que eleva el nivell de formació i, sens dubte molt important per a nosaltres, com un pas previ per a aconseguir i normalitzar una situació social i de treball en el futur de les nostres filles i fills.
En este procés de canvi ha ajudat el que les administracions educatives i d'assumptes socials, a partir dels anys 80, hagen promogut una sèrie de programes de compensació educativa i de suport a l'escolarització gitana, així com de seguiment i reforç a l'assistència de les xiquetes i xiquets gitanos a l'escola.
Molts altres i molt diversos factors han incidit en este canvi, com són l'accés a una vivenda i amb això a normalitzacions en higiene, en relació i convivència veïnal interètnica, estabilitat en un barri, etc.; també l'estabilitat laboral, encara que esta siga en la venda ambulant; i altres.
Amb tot, encara continuen opinant algunes famílies gitanes que l'escola és un instrument a utilitzar però no un recurs imprescindible per al futur, perquè entenen que l'escola està totalment allunyada dels valors tradicionals gitanos i, al mateix temps, es desconfia de la seua funcionalitat.
3. La situació de les xiquetes, xiquets i jóvens gitanos en l'escola, és la mateixa que les de les seues famílies en la societat.
Les famílies gitanes anem formant part de l'entramat social, conforme les nostres vivendes, treballs i convivència social van ajudant a situar-nos en els mateixos nivells que la resta de la societat majoritària; és a dir, anem formant part de la classe treballadora, de la classe mitjana, de la classe alta... al mateix temps que els nostres fills i filles van arribant i normalitzant la seua presència en tot el sistema educatiu: Primària, Secundària, Universitat.
Es pot dir que les famílies que aconseguixen nivells socioeconòmics més alts són les que mantenen els seus fills i filles més temps en el sistema educatiu. Encara que no sempre es dóna esta relació directa entre estatus socioeconòmic i escolarització, ja que quan els pares saben que els seus fills o filles seguiran amb l'ofici familiar i creuen que este no necessita el pas per l'escola, no forcen la seua permanència en el sistema educatiu. Tal com pot passar en els negocis familiars amb bons ingressos, del tipus antiquaris o semblants on, a més, no es tenen cap control dels Servicis Socials, ja que no fan cap ús d'ells.
Un altre grup de famílies forma part d'una situació empobrida o marginal. És un grup molt heterogeni que va des de famílies que viuen en situacions de desocupació i en vivendes socials, a altres famílies que viuen en l'extrema pobresa i el xabolisme.
En estos grups de famílies s'està desenvolupant una situació de precària escolarització, de rebuig des dels entorns escolars "normalitzats", de desfasament edat-coneixement, de grans absentismes, desercions, atesos majoritàriament en escoles públiques que van quedant-se amb una matrícula específica de població marginal. Sobre estes famílies hi ha un control dels Servicis Socials en l'escolarització dels seus fills/es, que és un requisit necessari (en quasi totes les comunitats autònomes) per a percebre ajudes, i que ha creat una relació causa-efecte entre l'assistència a l'escola i les prestacions socials que va camí de perpetuar-se davant de la dificultat de crear altres estratègies eficaces
4.- La resposta de la institució educativa.
La legalitat recolza l'escolarització dels gitanos com a ciutadans de ple dret. Defén el seu dret i el seu deure escolaritzar-se dels sis als setze anys i garantix places escolars en estes edats. Esta garantia d'escolarització encara no es dóna en Educació Infantil, per no tindre caràcter obligatori, a més de la desigual oferta i obertura d'aules d'educació infantil segons les àrees o territoris de l'Estat espanyol. Igualment reconeixem que encara hi ha famílies gitanes que no volen portar, en edat tan primerenca, als seus fills i filles al col·legi.
Dit l'anterior, volem insistir en el fet que l'escolarització en Educació Infantil (tant el primer cicle com el segon) permet accedir a l'Educació Primària amb majors garanties d'igualtat per al fonamental aprenentatge d'esta etapa escolar. No hem d'oblidar que en l'últim estudi del CIDE (1994) només un 40 % de xiquetes i xiquets gitanos s'havien matriculat en educació infantil.
Hi ha sis grans problemes o omissions en la política educativa:
El doble sistema educatiu: públic / privat (també és privada l'escola concertada-subvencionada), col·labora, consolida i sovint legitima la diferenciació social.
Les dades existents confirmen la realitat que coneixem: no hi ha gitanos en l'escola privada, molt pocs en la concertada (7% - 10%), estant majoritàriament en l'escola pública. I encara que l'escola pública té molt bons professionals i intenta garantir el desenvolupament de les diversitats culturals, el subvencionismo a l'escola privada i el sistema d'admissió d'alumnes porta a la conformació d'escoles específiques, on al mateix temps que es van matriculant xiquets i xiquetes gitanos i no gitanos de famílies socioeconómicamente deprivadas i marginals, se'n van anant els no gitanos i els gitanos amb més interés en l'escola a altres escoles (concertades o públiques sense alumnat marginal). És l'indicatiu d'una política educativa que està col·laborant, quan no legitimant, una diferenciació social que porta implícit el reconeixement d'una discriminació i el manteniment d'uns prejuís contra els gitanos en particular i contra els pobres en general, que fa impossible el mandat constitucional de la "igualtat d'oportunitats". L'escola pública, que no la privada ni la concertada, està assumint i serà l'única que assumisca l'atenció del rural i el marginal.
És necessari evitar que els Centres educatius públics caiguen en el dualisme de Centres amb prestigi i Centres sense prestigi, com ja s'està donant; uns amb alumnat-famílies amb gran interés i alts nivells acadèmics i altres amb alumnat-famílies amb escàs interés i baixos nivells acadèmics. És necessari fer un treball de preparació i informació als pares i a les mares, i al mateix temps definir estratègies i establir, amb pautes molt concretes, un seguiment de la matriculació per a no deixar que es creuen concentracions i dualismes de Centres amb prestigi i sense prestigi, fonamentalment en aquells Centres educatius que es nodrixen de diners públics.
L'educació compensatòria. Si la LOGSE es desenvolupara bé, és a dir, si els projectes educatius de cada Centre educatiu atengueren correctament a les necessitats del seu alumnat i l'administració educativa dotara del professorat necessari i adequat i dels recursos econòmics necessaris, no farien falta altres mesures o programes de compensació. Estaria compensat el sistema educatiu. Però la pròpia LOGSE entén que açò no es donarà així i li dedica el Capítol V a la "Compensació de les desigualtats".
En l'actualitat constatem que encara que poguera no haver sigut eixa la pretensió del legislador, no obstant la veritat és que hi ha una absència de claredat al mesclar-se els conceptes de compensatòria, multiculturalitat i educació especial, en la ubicació i desenvolupament de l'educació compensatòria. Al mateix temps s'està creant una concepció individualizadora de l'educació compensatòria (Projecte Orde Ministerial regulació actuacions de compensació educativa, 1999), necessitant "comptabilitzar" el nombre d'usuaris per a establir quotes, abandonant la concepció original de l'educació compensatòria lligada a l'anàlisi del context, les necessitats del barri i al seu desenvolupament comunitari. Mal entesa, l'educació compensatòria, dóna lloc a mesures segregacionistes.

Penseu que és possible aconseguir la integració escolar de la comunitat gitana? Penseu que pot ser beneficiós o, pel contrari, pot suposar un element desestabilitzador per la comunitat educativa? Considereu com a productiva la creació d'una red paral.lela d'assistència educativa per als xiquets i adults d'aquesta comunitat?

Perfilant

L'orige del terme shahada (testimoni) en la llengua àrab és "comparecència, coneixement i declaració en relació eixe coneixement.

Simplement això.

Qué feieu vosaltres als 11 anys? Estic segur que l'unic tipus de mort de la que havieu sentit parlar era la del gat de la veina que s'havieu carregat. Torne a insistir: necessite saber el vostre parer d'avant una de les crisis "Humanitàries" (dintre de la qual s'inclou la crisi educativa) més aberrants de tota la història de la humanitat.

Educar als xiquets per a la mort per Allah en Palestina

Ací us passe la traducció del video (encara que les preguntes son molt fàcils i estic segur que amb tans anys a l'acadèmia d'anglés no hagueren necessitat de cap mena de traducció per la meva part).

(periodista) Tu descrius la "Shahada" com algo meravellós.
(P) Creus que realment es bonic?
(xiqueta 1) Shahada és una cosa molt bonica.
Tot el món anhela la Shahada.
(Xiqueta 1) Qué cosa hi hauria millor que anar al Paradís?
(Perio) Però... que és millor... la pau i els ple drets per als Palestins o la Shahada?
(xiq 1) La Shahada.
Aconseguiré els meus drets una vegada haja aconseguit ser un "Shahid" (un mártir)
No serem xiquets per sempre.
(perio) Molt bé Yussra, estàs d'acord amb el que s'ha dit?

(Xiq 2) Per suposat que la Shahada es una cosa bona.
Nosaltres no valorem aquest món, nosaltres volem l'altra vida, la del més enllà.
Realment per a nosaltres l'unica etapa profitosa és la que succeix en el més enllà.
Tots els joves Palestins, al contrari que altres joves, estem certament enutjats, per això escullen la Shahada.

(Perio) Realment estimes la mort?
(Xiq 2) La mort no és sinònim de Shahada.
(Perio) No, vull dir la absència després de la mort, l'absència física, estimes la mort?
(Xiq 2) Òbviament cap xiquet estima la mort.
Els xiquets palestins han adoptat el concepte de que això és Shahada.
Creuen que la Shahada és molt bona.
Cadascun dels xiquets palestins que tinguen 12 anys pensa: O Déu meu, m'agradaria convertir-me en "Shahid" (mártir).


Aquesta és una realiat que està succeint a un territori que no estarà a més de tres hores i mitja de vol des d'Alacant. Una realitat que, tràgicament, l'hem encuadrada dintre de "notícies de l'informatiu del dinar"; per que, lementablement, seguixen portant-nos crues que la dels xiquets a la Palestina ocupada ilegalment per Israel.

Espere ansiós les vostres respostes i valoracions... com a futurs mestres.

La recuperació de l'autoritat

L'autoritat, tant a l'escola, com dintre de la mateixa unitat familiar, s'ha vist relegada a un plànol residual de capacitat d'actuació des de fa ja unes dècades. S'han escrit infinitat de articles i desenvolupat innumerables investigacions amb la finalitat de recuperar i fer d'aquesta, uno dels eixos fonamentals de l'educació dels nostres dies. Per una banda, aquesta autoritat ha de permetre recuperar, en la figura dels pares, eixa peça fonamental en la vida educativa domèstica de tot nen . I per una altra banda es busca, a partir d'aquesta estabilitat domèstica, poder donar-li a l'escola les competències justes a les que hauria de fer front; sense haver d'assumir tasques que no són de la seva estricta competència. En resum, recuperar l'àmbit escolar com un espai de llibertat, formació i aprenentatge, on el professorat desenvolupa tasques formatives, educatives i de suport a l'aula; cumplint així amb la seva part de responsabiliat professional en la formació d'aquest nen. Mentre que per una altra banda, els pares hauran d'assumir el seu pes dintre del procés educatiu del seu fill.
Lamentablement, com ja he dit abans, els xiquets son deixats a l'escola, com qui deixa uns mobles en el canvi de vivenda, en uns deixos "Stores", fins que torne a per ells per a ubicar-los a la nova vivenda.

I al voltant d'aquesta qüestió us convide a aportar allò que creieu, que penseu o valoreu. Sempre amb l'ojectiu de contribuir en la construcció d'una millor societat, més justa i participativa.

Gràcies per la vostra participació.

La seguretat ciutadana a debat a l'escola.

Al voltant de sis milions de xiquets en unes 17.000 escoles podrien haver sigut sotmesos a preses de empremtes dactilars, intensificant la por al creixement d'una "societat de la vigilància" anglesa on la informació personal s'obté des del bressol fins la sepultura. (The independent)

Qué vos sembla que, en benefici de no sé quinao de quin tipus de seguritat ciutadana se'ns estiguen retallant, poc a poc, tots els drets i àmbits de privacitat?